IMG_3350

Havia passat quinze anys
enamorant-se de les pedres.

Desitjant-les, després
tocant-les i pensant:
són meves.

La roca era seva
i la sorra
i la mar
i tota la sal del terra.

Eren amants
i eren companyes
i eren amigues.
Eren portes
i racons
i aventures
i promeses.

Quinze anys avui
i no es cansava
del desig.
Un desig mineral
lent i brillant
aranyat de crostes
i forats i ànguls punxants
que no feien mal.

Passejava i mirava
la pedra
la molsa
la branca
la closca.

Les onades venien
i anaven
dança constant de les hores.

I el port era al fons
i l’illa
i la serra.

I la barca era aquí.
Aquesta barca, era ella
tan oberta, exuberant
i al temps
tan morta i tan freda.

Feia fred. Feia fresc.
Plovia, sense pressa
i el sol era moll
i els núvols negres
i el vent era mut
i les boires, verdes.

Es va asseure i va somriure.
Tocant i pensant:
són meves.

Aquestes pedres
i aquesta sorra
i aquesta sal
que tant em crema.

Va somriure desitjant
i enamorada,
com sempre.
……………..Savent:

Jo sóc aquesta barca
tan bella.
Estic morta
pero estic
inflada de mar
i visc com l’aigua
fluida i plena.

Molt freda
pero feta
de miralls
lluminosa
inmensa
serena.

Boca marina
cova salada.
Jo sóc barca
i ballo.
Sóc barca
i sento.
Sóc barca
i ric, i menjo.

Estic morta
i estic plena.
Complerta
desitjant sempre
pedres, pedres i mes pedres.